HAN ESCRITO 

Que no se'ns perdi la memòria
Francesc Candel

El primer diumenge d'octubre érem a Ademuz i vam anar a Santa Cruz de Moya. Primer vam passar per Casas Altas i després per Casas Bajas. Casas Altas i Casas Bajas són del Rincón de Ademuz; Santa Cruz de Moya, ja pertany a Conca. Durant aquella setmana, i en aquesta última població, s'hi havia celebrat aquest llarg títol: "II Jornadas El Maquis en Santa Cruz de Moya. Crónica rural de la guerrilla española. Memoria histórica viva". Entre els molts temes que s'hi tocaven, em guio pel seu programa, em van cridar l'atenció: "Hablan los enlaces", "Mujer y resistencia", "La guerrilla española en la literatura" i "El asalto al campamento de Cerro Moreno...". S'havien projectat les pel•lícules Cinco guijarros, de Rosa María Andújar, i Silencio roto, de Montxo Armendáriz. Entre els participants, els que més abundaven eren els investigadors i les investigadores, i els guerrillers, és a dir, antics supervivents; també hi havia un periodista, dos escriptors, una jurista, un diputat del PSOE, un altre del Parlament de Catalunya pel PSC... L'únic que vaig trobar que coneixia personalment d'entre una llista tan llarga va ser en Miguel Núñez, d'IC. Miguel Núñez és aquell comunista a qui el cap de la Social, d'aquí Catalunya, senyor Antonio Creix, va torturar fins a la sacietat i a qui, al veure que no havia cantat, tot i tractar-se d'una minúcia, va preguntar, admirat, el perquè d'aquesta actitud. Miguel Núñez li va contestar: "Per ètica, senyor Creix", i aleshores en Creix va ordenar: "Que detinguin l'Ètica".

Bé, doncs, un cop passat Casas Bajas, el paisatge es va anar tornant cada cop més muntanyós i silvestre, per la qual cosa anaves entenent que el maquis sabés aprofitar aquelles fragositats. Ja a Santa Cruz de Moya, vam pujar al Cerro Moreno, on es va produir l'assalt de la Guàrdia Civil al campament de l'estat major de la Agrupación Guerrillera de Levante i Aragón. Els van delmar. La gent portava banderes republicanes, tantes, que Esquerra Republicana hauria xalat. No sols onejaven, sinó que petaven com tralles. Els altaveus vomitaven: "En la plaza de mi pueblo, dijo un jornalero al amo: nuestros hijos nacerán con el puño levantado". La veuarra de José A. Labordeta ressonava: "Habrá un día en que todos, al levantar la vista, veamos una tierra que ponga libertad...". Als parlaments s'insistia a no perdre la memòria. A baix, a la cruïlla, la Guàrdia Civil, ara només de verd, no com la Guàrdia Civil que havia delmat els qui en el seu honor es feia aquella concentració i que anava, a més, de verd amb tricorni enxarolat i corretjam groc, ordenava el trànsit d'aquella exguerrilla maqui i republicana. Era fascinant. A Vallanca, un dels pobles més bonics del Rincón, la seva font de la plaça Espanya ostentava les cinc fletxes de la Falange, i els carrers que hi confluïen eren el de Calvo Sotelo, el del General Mola i el del Caudillo...

Publicat al Diari Avui (octubre del 2001) (Si alguien tiene la copia del diario digital, le agradeceríamos que nos la pasara. Muchas gracias)

La Gavilla Verde
Francesc Candel

Les altres banderes que onejaven i espetegaven a Santa Cruz de Moya entre el mar de les republicanes -poques, però, una de cada- eren la negra i vermella, una altra amb el martell i la falç, la negra amb la A circumferenciada i la quadribarrada, que tant podia ser aragonesa, com valenciana o catalana. De Barcelona havia arribat un autocar ple de gent afí al maquis, que hi van tenir alguna cosa a veure. Si aquestes jornades sobre la guerrilla espanyola se celebraven per segon any, el monument dalt del Cerro Moreno, estil Chillida, es va inaugurar el 1991, però el fet que cada primer diumenge d'octubre s'hi aplegui una nombrosa concentració de republicans i republicanes obeeix a la proclamació, el 1989, d'aquesta data diumengera com el Dia del Guerriller Espanyol, i a la decisió de les associacions d'exguerrillers de fer la trobada a Cerro Moreno, per allò que ja es va dir, que va ser allà on la Benemérita els va enxampar. A propòsit de les franges vermelles de la quadribarrada, Ángel Antón Andrés, president d'ICERA (Instituto Cultural y de Estudios del Rincón de Ademuz), m'havia parlat d'un gelós alcalde d'un d'aquells pobles, que havia col·locat cinc barres en lloc de quatre en un dels quarters de l'escut local. Premi! Va presentar aquestes jornades del maquis l'associació La Gavilla Verde. El seu desig era convertir per uns dies Santa Cruz de Moya en una aula de la Universitat de Castella-la Manxa, una extensió de la tasca acadèmica en plena muntanya; la seva mirada s'estenia cap al passat, un passat ocult i ignorat, per conèixer-lo en tota la seva tràgica profunditat, aquest passat històric que no desitgem que es mori -jo estic entre aquests desitjosos-, però que s'ha soterrat i es continua soterrant pel sistema vigent, com si fos una xacra deshonrosa, quan es tracta d'una gesta heroica. Encara, en els annals de la Guàrdia Civil, aquests soldats del maquis són considerats bandolers. Ara comencen a rectificar el terme i obrir els seus arxius posant-los a disposició dels investigadors. A través dels seus respectius ponents hi havia representades en les jornades, a part de la Universitat de Castella-la Manxa, la Universitat de València, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat d'Extremadura i la Universitat Rovira i Virgili. El president de La Gavilla Verde, Pedro Peinado Gil, un noi molt jove, em va regalar una samarreta de La Gavilla amb un estampat bucòlic i ecològic: unes fulletes, unes branquetes... La jornada va acabar amb una paella de germanor. Els que tenien diabetis anaven deixant els grans d'arròs al costat del plat. Cada cop hi ha més diabètics. A la meva taula n'érem quatre. A la paret, en una de les parets del menjador, campaven aquests dos crits gavilleros: "Serra i llibertat" i "Terra de fraternitat"...

Publicat al Diari Avui el 23 d’octubre de 2001.

Hi ha associacions per a tot
Francesc Candel

Ho va dir el Guerra, el torero: “Hay gente pa to”. Ergo: hi ha associacions per a tot; associacions i onegés. Estant a Santa Cruz de Moya, als actes d’aniversari dels exguerrillers republicans, se’m va apropar un membre del grup promotor d’Iniciativa per la Justícia, que vol que aquesta mateixa justícia que ha investigat i condemnat les dictadures de l’Amèrica Llatina, les de l’antic bloc soviètic i les de tants altres països més; que aquesta condemna històrica que les nacions civilitzades han fet dels règims totalitaris, caigui també sobre la dictadura franquista, tan cruent i inhumana com la dels seus aliats: el nazisme i el feixisme. En el seu manifest adverteixen que, més de vint-i-cinc anys després de la mort de Franco, els crims d’ell i del seu règim contra la humanitat continuen impunes, i que és necessari recordar-los. Ells fins i tot els repassen. Els militars que es van rebel·lar contra el règim democràtic republicà van assassinar generals, caps i oficials –i soldats, afegim nosaltres– fidels a la legalitat democràtica i que no havien comès cap delicte. Dic això dels soldats i accentuaria, pel que li ha passat a Wenceslau Trepat i Riba, soldats nens. Incorporat a files en l’última partida del bàndol republicà, setze anys mal complerts, i destinat a un batalló de rereguarda, tenia com a missió fer guàrdies al castell de Montjuïc. Quan van entrar els facciosos a Barcelona, aquest noi va pensar que com que no havia fet res, res li podien fer. Sí, sí... Onze dies després, el 6 de febrer de 1939, fou detingut; el 10 de maig el van sotmetre a un consell de guerra acusat de rebel·lió militar, i el 4 de juny el van afusellar al Camp de la Bóta. El seu germà, Josep M. Trepat, em va venir a dir que si només s’hagués comès aquesta barbaritat s’hauria conformat, pensant que una fatalitat s’havia abatut sobre en Wenceslau, però després va saber que eren milers els afusellats com ell. Què havien fet per rehabilitar aquests morts, em preguntava aquest home, quan vam aprovar i vam votar la Constitució les autoritats catalanes, els parlamentaris catalans i els partits polítics que van guanyar les eleccions del 15 de juny de 1977 a Catalunya? Res i s’ha continuat sense fer res, es contestava a si mateix Josep M. Trepat. No obstant, Iniciativa per la Justícia dóna una resposta, después del seu memorial de greuges, fent una crida a tots els que s’identifiquin amb la defensa dels drets humans i se sentin ofesos per la impunitat dels crims del feixisme sense misericòrdia durant quaranta anys d’una dictadura brutal. Fan una crida i donen una adreça per als qui vulguin posar-se en contacte amb ells per correu electrònic: Associació Catalana d’Estudis Republicans, acer@estelnet. com o bé a la mateixa associació, a l’apartat 20.184, 08080 Barcelona.

Publicat al Diari Avui el 27 de novembre de 2001.

Enlaces de interés:

http://www.fundaciocandel.org

Algunos recuerdos sobre Paco Candel. Pepe Gutiérrez-Álvarez (Para Kaos en la Red)
http://www.kaosenlared.net/noticia.php?id_noticia=45993

Francesc Candel, escritor. Guillem Martínez. El País.
http://www.elpais.com/articulo/Necrologicas/Francesc/Candel/escritor/elpepinec/20071124elpepinec_1/Tes?print=1