El primer diumenge d'octubre érem a Ademuz i vam anar a Santa Cruz de Moya. Primer vam passar per Casas Altas i després per Casas Bajas. Casas Altas i Casas Bajas són del Rincón de Ademuz; Santa Cruz de Moya, ja pertany a Conca. Durant aquella setmana, i en aquesta última població, s'hi havia celebrat aquest llarg títol: “II Jornadas El Maquis en Santa Cruz de Moya. Crónica rural de la guerrilla española. Memoria histórica viva”. Entre els molts temes que s'hi tocaven, em guio pel seu programa, em van cridar l'atenció: “Hablan los enlaces”, “Mujer y resistencia”, “La guerrilla española en la literatura” i “El asalto al campamento de Cerro Moreno...”. S'havien projectat les pel•lícules Cinco guijarros, de Rosa María Andújar, i Silencio roto, de Montxo Armendáriz. Entre els participants, els que més abundaven eren els investigadors i les investigadores, i els guerrillers, és a dir, antics supervivents; també hi havia un periodista, dos escriptors, una jurista, un diputat del PSOE, un altre del Parlament de Catalunya pel PSC… L'únic que vaig trobar que coneixia personalment d'entre una llista tan llarga va ser en Miguel Núñez, d'IC. Miguel Núñez és aquell comunista a qui el cap de la Social, d'aquí Catalunya, senyor Antonio Creix, va torturar fins a la sacietat i a qui, al veure que no havia cantat, tot i tractar–se d'una minúcia, va preguntar, admirat, el perquè d'aquesta actitud. Miguel Núñez li va contestar: “Per ètica, senyor Creix”, i aleshores en Creix va ordenar: “Que detinguin l'Ètica”.

Bé, doncs, un cop passat Casas Bajas, el paisatge es va anar tornant cada cop més muntanyós i silvestre, per la qual cosa anaves entenent que el maquis sabés aprofitar aquelles fragositats. Ja a Santa Cruz de Moya, vam pujar al Cerro Moreno, on es va produir l'assalt de la Guàrdia Civil al campament de l'estat major de la Agrupación Guerrillera de Levante i Aragón. Els van delmar. La gent portava banderes republicanes, tantes, que Esquerra Republicana hauria xalat. No sols onejaven, sinó que petaven com tralles. Els altaveus vomitaven: “En la plaza de mi pueblo, dijo un jornalero al amo: nuestros hijos nacerán con el puño levantado”. La veuarra de José A. Labordeta ressonava: “Habrá un día en que todos, al levantar la vista, veamos una tierra que ponga libertad…”. Als parlaments s'insistia a no perdre la memòria. A baix, a la cruïlla, la Guàrdia Civil, ara només de verd, no com la Guàrdia Civil que havia delmat els qui en el seu honor es feia aquella concentració i que anava, a més, de verd amb tricorni enxarolat i corretjam groc, ordenava el trànsit d'aquella exguerrilla maqui i republicana. Era fascinant. A Vallanca, un dels pobles més bonics del Rincón, la seva font de la plaça Espanya ostentava les cinc fletxes de la Falange, i els carrers que hi confluïen eren el de Calvo Sotelo, el del General Mola i el del Caudillo…

Publicat al Diari Avui (octubre del 2001) (Si alguien tiene la copia del diario digital, le agradeceríamos que nos la pasara. Muchas gracias)