El títol, tant llarg, resumeix algunes possibles raons de l'oblit historiogràfic i polític en que van caure alguns protagonistes de la llarga lluita antifeixista del nostre país. Un oblit que no s'entén en un país que, com el nostre, va començar a recuperar noms i fets a partir dels darrers anys de la dictadura franquista. Un país, en que els estudis universitaris han generat tesis, tesines i grups d'investigació a nivell general i local, i on arxius i biblioteques posen a l'abast del lector bona part de informació de la vida política, social i cultural del segle XX. Es comprensible que les dificultats aturessin la recuperació dels noms i dels fets en un primer moment de la transició: així, després del fosc túnel, en que la cultura emanada del franquisme, va subsumir escoles i universitats, després de l'interessat epítet de bandits, atracadors, delinqüents, etc., en que apareixien els resistents a la premsa del règim, després del silenci, persistent encara, dels arxius i els fons lligats a l'aparell repressor franquista, hem d'afirmar que encara no s'ha fet justícia social a l'entorn d'unes persones, que van lluitar fins a la fi contra el terror governamental, en el darrer país europeu on va perviure el feixisme. 

Però la pregunta segueix: Perquè aquest silenci a l'entorn dels maquis?. Perquè el tema es només seguit per alguns historiadors seriosos, al marge de la universitat o d'alguns cronistes aficionats -no sempre amb massa traça- que afusellen sense pietat textos d´ Historia i vida dels setantes, i refregeixen impunement els llibres pioners i valents de l' Antoni Téllez i d' Eduard Pons i Prades, sense consultar arxius, publicacions periòdiques, o realitzar entrevistes en profunditat?.

En els darrers mesos, i amb motiu de l'activitat de diversos grups culturals o semi-politics, s'ha tornat a parlar dels maquis, i algunes editorials han aprofitat la ventada per publicar treballs seriosos, de tota una vida d'investigació, d'alguns autors que, fins ara, eren rebutjats(1). A l'Estat espanyol, l'associació Guerra y Exilio, i a casa nostra, el Col.lectiu de Expresos Polítics han demanat que s'els reconegui el seu dret a percebre una indemnització pels anys perduts en presons i amagatalls. D´una altra banda, a nivell popular i formada per historiadors, i joves antiautoritaris, la Marxa del Maquis ha realitzat, en els darrers anys, campanyes per tota Catalunya, per tal de dignificar els llocs on van caure morts, a mans de la Guardia Civil o el Somatén, els principals guerrillers catalans.

Aquets homes van ser enterrats fora dels cementiris, a cops, enmig del bosc i sense cap reconeixement, a no ser el dels grups de militants anarcosindicalistes que, any rera any, anaven a retre homenatge i a dipositar flors i tabac als indrets on van caure Ramón Vila, Pasoslargos, anomenat per la policia Caracremada, Francesc Sabaté, Quico, Celedonio García, Celes, Enrique Martínez, Quique, i tants d'altres, que van regar amb sang tota la geografia catalana. Aquet reconeixement es feia fins fa pocs anys de forma clandestina, ja que no sempre les autoritats veien amb bons ulls tals activitats, i encara ara, la Marxa dels Maquis te dificultats per posar les plaques, que recordin a la societat i als més joves, on es va desarrollar bona part de la lluita antifranquista catalana. Per sort, a nivell local, sorgeixen grups que investiguen seriosament la seva pròpia historia per traspassar-la als joves, com el grup de Berga, que du el nom de Josep Ester, o el de la Llagosta, Pepe Borrego, a Tarragona, un equip d'investigadors, a l'entorn de Josep Sánchez Cervelló, realitzà des de fa anys investigacions sobre les contrades llindants amb Castelló, i a l'Hospitalet, el grup a l'entorn dels Sabaté, A. Franco, C. Vidal i varis més. La Marxa organitzà homenatges que van des de les conferències, els concerts de cantautors i poetes, la posada de plaques, o les marxes a peu, que ressegueixen les passes dels protagonistes d'una guerra silenciada(2).

Els Maquis, els noms propis d'una historia de lluitadors anònims.

Quan jo era petitet
Festejava i presumia
Espardenya blanca al peu

La popular Cançó del lladre, cantada per molts d'ells, resumeix millor que res la pregunta que es poden fer els més joves, que només coneixen dels maquis alguns noms i algunes anècdotes tronades d'atracaments. Els maquis veurien el seu esforç i la seva lluita perduda si es converteixen només en un mite, una llegenda per nois a la vora del foc. De fet, els que pretenen això estan fent el joc als botxins franquistes, que els convertiren en bandolers i buidaren de contingut polític la seva resistència en un país humiliat, ocupat militarment, i on la por i la delació eren l'únic pa, que es menjava.

La majoria de maquis catalans foren antics militants anarcosindicalistes, que ja participaren en els seus pobles i ciutats dels esdeveniments de 1936. Els germans Sabaté, l'Amador Franco, en Carlos Vidal, ja pertanyien a les Joventuts Llibertaries de l'Hospitalet, el mateix passava amb Marcel•lí Massana o Ramón Vila a la zona de Berga, Raül Carballeira, Jaume Parés, l'Abissini, César Saborit, Luis Facerías, Lliberto Sarrau i tants d'altres militaven a Barcelona, Ramón Gonzales, el nano, s'allistà a la Roja i Negra des de el seu Granollers natal, la llista podria seguir i seguir.

Així doncs, parlem de joves formats políticament que es negaren a deixar-se vèncer els primers mesos de 1939, igual que la multitud dels, que es van anomenar “huidos”, que, en l'Espanya ocupada per Franco, fugien a les muntanyes amb armament i sabotejaren i atacaren fins els anys cinquanta a les forces repressives del règim. En varis llocs de la geografia española, aquells homes i dones adoptaren les tàctiques de l'exèrcit guerriller, i arribaren a tenir publicacions, i una infrastructura important ajudada pel Partit Comunista espanyol, que a la fi va desautoritzar la lluita guerrillera i va tenir greus dificultats per facilitar el pas cap a la frontera del homes de la Sierra, ja que no tenien escapatòria. Molts d'ells havien lluitat també a la resistència francesa, d'on va venir el nom: maquissard, o maquis que es va emprar com a sinònim de guerriller.

El cas català fou diferent, aquí es va desenvolupar una guerrilla eminentment urbana, no estructurada com exèrcit -com el cas comunista- sinó de grups d'afinitat, una pràctica antiga i pròpia del moviment llibertari internacional, i que a Catalunya tenia una pervivencia, que provenia dels anys vint, en que la patronal i el Lliure obligaren als sindicalistes a agrupar-se i a armar-se per defensar-se. Els grups d'homes, anomenats d'acció, van ser una constant en tota la història anarquista i actuaren sempre a partir de la reflexió i acció personal, al marge de les consignes del sindicat o de la organització. La proximitat de la frontera va fer que homes i dones tornessin a prosseguir la lluita a l'interior, un cop havien servit ja al maquis francès contra els alemanys. La decepció brutal de veure com els aliats acceptaven de bon grau la pervivència del franquisme com a sentinella d'Occident contra el règim soviètic, i com a garant del catolicisme integral els va revoltar. Com dèiem, eren joves que tenien alguna cosa a defensar: les idees llibertàries que impregnaren Catalunya des de mitjans del XIX, un nou model de societat, que havien posat a la pràctica a partir de 1936, el desig d'alliberar els presos, que omplien les presons de tot l'estat i, sobretot, un alt sentit de la responsabilitat i la dignitat, que dins de la personalitat ètica dels llibertaris tenia una gran importància. Quico Sabaté afirmava que no podia estar en un exil-li daurat a França mentre haguessin companys seus a la presó. Alguns dels seus atemptats personals més importants foren dirigits a confidents o a destacades personalitats falangistes o de l'estament policial-represor.

El que no s'explica en aquesta història fragmentada dels maquis, es la seva fe en la lletra impresa, com s'arriscaren per sembrar el territori català de periòdics, butlletins o pamflets, com Quico Sabaté anava als barris obrers, com La Torrassa o El Carmel, i fins i tot a la SEAT per tornar a prendre aquella antorxa, que havia convertit antigament a Barcelona en la Rosa de Foc.

No van tenir sort. L'aparell franquista va poder més que ells i es van anar quedant isolats, valents però sols. La seva lluita, desigual en efectius i en recursos, va quedar però en la memòria col·lectiva, i ara, passada la febre de recuperació de antifranquistes ad-hoc, institucionals i que podien donar un clar rendiment electoral, els hi toca per fi el torn a aquells, que sempre signaren les seves accions en l'anonimat, l'anonimat de tots aquells i aquelles que ara recuperen per tots, no els seus atracaments i cops de geni, sinó la seva postura ètica i moral d'intransigència davant l'opressió i la injustícia.

Adéu clavell morenet,
Adéu estrella del dia.

Dolors Marin i Silvestre