IV JORNADAS EL MAQUIS EN SANTA CRUZ DE MOYA. CRÓNICA RURAL DE LA GUERRILLA ESPAÑOLA. MEMORIA HISTÓRICA VIVA.

Santa Cruz de Moya, 2, 3 y 4 de octubre de 2003.

El museòleg desactivat.
Actors i audiències en la representació de la batalla l'Ebre.
per Edmon Castell i Lluís Falcó.

SUMARI

La proliferació en els últims anys de projectes de museització, centres d'interpretació, i fins i tot alguna "performance" al voltant del tòpic de la batalla de l'Ebre (1938) permet fer una aproximació a com la "memòria" es crea, institucionalitza, dissemina i s'entén dins una societat.

En aquest sentit, l'experiència al voltant de la l'Ebre és adequada per copsar el paper subaltern del "museòleg" respecte d'altres actors en la construcció i representació de la història pública contemporània de Catalunya.

SÍNTESI

1. Memòries en conflicte.
2. Polítiques de la memòria.
3. El museòleg en el teatre de la memòria.

1. MEMÒRIES EN CONFLICTE.

Des de finals del segle XX, poques paraules han adquirit un poder tan evocador en la vida cultural moderna com el de "memòria". Aquest encantament amb la memòria no deixa de ser més que un dels aspectes més durables de la nostra modernitat. Entrats en un nou mil·leni, la fascinació per la memòria no presenta a hores d'ara cap simptoma d'esgotar-se. En commemoracions, llibres, sèries de TV, homenatges, exposicions, noticiaris, inauguració de monuments, fins i tot dedicant anys sencers a la figura d'un personatge o un esdeveniment… la vida quotidiana és ben plena de rituals per "fer memòria" i recordar el passat. La memòria desprén autenticitat, tradició i, fins i tot, ens fa pensar en alguna cosa "sagrada". Per a molta gent la memòria és, d'alguna manera, una forma d'immortalitat.

En qualsevol cas, totes aquestes actituds contemporànies envers el passat acostumen a coincidir en un punt: La memòria social és una entitat inmanent, una cosa donada que no pateix canvis, com "una fotografia que reprodueix una imatge quieta d'una situació desapareguda". En aquest sentit, massa sovint es descuida el detall que, feta de record i també d'oblit, la memòria és una "supervivència constant" que construeixen cada dia homes de carn i ossos. La memòria no està en els arxius i documents sinó en la gent. A través d'ella, "la historia sigue viviendo y reelaborando las esperanzas, proyectos o desánimo de hombres y mujeres que buscan dar un sentido a la vida, conocer, entender, para poner orden en el caos". I de la mateixa manera que l'aigua dels rius es troba en moviment constant, la memòria no és mai una fotografia fixa. És una construcció històrica que es transforma d'acord al context en què es crea.

Entesa d'aquesta manera, la memòria comença a deixar de ser un lloc comú i plàcid per convertir-se en un espai hermenèutic on estan presents el consens i el disens d'una societat. Amb més o menys intensitat, la memòria està sempre en conflicte perquè no representa el mateix per tothom i perquè forma part d'una lluita per l'hegemonia cultural. Aquest esquema d'una memòria en conflicte és ben patent en el casos de el Born, els Papers de Salamanca… o en els mateixos espais on va tenir lloc la batalla de l'Ebre el 1938.

Ho hem explicat moltes vegades en diferents llibres i articles en els darrers anys . La batalla de l'Ebre no és només un aconteixement històric amb unes coordenades físiques i temporals determinades. El seu record ha estat utilitzat i s'ha expressat, des del 1938 fins avui mateix, amb llenguatges molt diversos i des de visions del món totalment oposades. El franquisme, per exemple, es va afanyar en escampar sobre el mateix camp de batalla la seva visió de la victòria en forma de monuments commemoratius per homenatjar els seus morts. No obstant, i encara que ocupant espais marginals, la memòria de l'Ebre també és una referència ben clara de la cultura antifranquista democràtica. Totes aquestes restes encara són presents damunt el paisatge i són un testimoni de la creació de la memòria històrica.

De manera que la batalla de l'Ebre, en la seva dimensió espacial i cultural, és un referent ben potent que ens mostra el procès de formació d'una memòria en conflicte i en evolució constant. La batalla de l'Ebre ens pot ajudar a entendre les vies en què les societats es pensen a si mateixes al voltant del passat. També ens pot ensenyar com l'ús que en fan en el seu present ens il·lustra els contextos institucionals en què operen els gestors del patrimoni cultural . Per tot això, investigar les diverses iniciatives -tant les reexides com les frustrades o les silenciades en el seu intent de representar el passat-, així com els actors i institucions que s'han implicat en la museització de la batalla de l'Ebre des de finals del segle XX ens proporciona algunes pautes per entendre el nostre món contemporani.

2. POLÍTIQUES DE LA MEMÒRIA.

Els diversos i successius esforços generats per museitzar la batalla de l'Ebre formen part d'un procès molt recent que es va iniciar a finals dels anys noranta.

No obstant això, aquests esforços i les seves materialitzacions constitueixen a hores d'ara una experiència molt interessant per entendre la dinàmica de construcció social d' "història pública". Més que res, perquè ens introdueixen de ple en la manera en què diversos actors generen o participen en els discursos de la representació del passat.

Dit en poques paraules, i tal com passa en altres tòpics, el tema de fons de la museització de la batalla de l'Ebre gira al voltant de "la decisió d'usar políticament la història per fixar un relat que explique als ciutadans el seu país amb la presència d'un discurs públic i oficial" . El problema de l'Ebre ha estat que aquest relat oficial no ha quatllat del tot fent-se hegemònic. De manera que no ha pogut fer callar altres relats del passat i, per tant, no ha pogut convertir-se finalment en "història pública", entesa com aquella que es presenta sempre empaquetada en una forma narrativa i que "la gent normal porta dins dels seus caps" . Amb tot, el més destacable de la història pública no és la seva estructura narrativa en un sentit formal -un relat amb un orígen, una seqüència temporal, un argument i una conclusió- sinó els principis morals, més o menys explícits, que transmet. Aquest relat no és mai una forma discursiva neutra. Les narracions adeqüen els materials històrics a una interpretació prefigurada que sempre està orientada cap a un sentit. La història pública vol donar veu al passat per explicar alguna cosa del present. I per acabar-ho de complicar, els actors que intervenen en aquesta representació del passat -i, en conseqüència, de la lluita per la hegemonia cultural- no sempre expliciten, de manera conscient o no, el seu paper. Per aquest motiu massa sovint el "discurs" de què és allò que es vol presentar al públic es tamisa o "disfressa" amb altres raons.

Des del 1997, any en què es pot convenir que va començar tot això, s'han donat almenys tres abordatges -això és, tres relats o discursos- per museitzar la batalla de l'Ebre i donar veu als seus espais històrics.

El primer abordatge, no necessàriament en el sentit cronològic, que té la voluntad de fer visible el seu discurs sobre el passat de la batalla de l'Ebre és l'institucional. És el "relat de l'oblit". A partir de la commemoració del seixantè anniversari dels fets be·lics, les institucions locals i nacionals es van afanyar en institucionalitzar la memòria de l'Ebre. Ajuntaments, Consells Comarcals i Generalitat han impulsat diverses iniciatives -fins i tot duplicades i enfrontades en alguns casos- al voltant de la batalla de l'Ebre. Amb tot, cap d'elles s'ha esforçat gaire per dotar la memòria de l'Ebre d'un discurs històric i, menys encara, d'un projecte museístic coherent. Per a la totalitat d'aquestes iniciatives i actuacions, comptant en alguns casos amb l'assessorament d'un historiador-periodista, la batalla de l'Ebre és un nou atractiu turístic que ha de girar al voltant del tòpic de la pau . El suport als actes de la lleva del Biberó, la creació d'un itinerari de la pau per la Terra Alta o la instal.lació de nous monuments a la pau, com per exemple a Corbera d'Ebre l'any 2000… són unes quantes evidències d'aquesta narració assèptica que ha escollit el camí més còmode per explicar el passat. El mateix Memorial de la batalla de l'Ebre , constituït el 2002 per diferents municipis de la Terra Alta i per la Generalitat de Catalunya amb l'objectiu de dinamitzar el patrimoni cultural associat a aquest fet històric, ha acabat decantant els seus recursos per administrar una ossera i una mena d'oficina de desapareguts per tal d'ajudar a identificar els morts de la batalla de l'Ebre . De manera significativa i sense un projecte cultural i museístic clar , els nous monuments i memorials no serveixen per explicar gran cosa ni de la batalla de l'Ebre ni de la Guerra d'Espanya i, paradoxalment, s'instal·len en el context d'una Europa encesa per la guerra dels Balcans, de la mateixa manera que cremava a principis del segle XX. La història, en aquest relat, queda aparcada a la vora d'aquests camins de la pau i, aparentment, aquest és el discurs que sembla que ha acabat fent-se hegemònic.

El segon abordatge que dóna veu als espais històrics de la batalla de l'Ebre reconeix tenir com a principal objectiu la "comprensibilitat", per a horitzons destinataris diversos, de determinats continguts de la història . Coincideix amb el "relat del l'oblit" en considerar que la batalla de l'Ebre com una una imatge fòssil d'una situació desapareguda que es pot restituir sense cap modificació. Aquest enfoc ha estat desenvolupat per arqueòlegs i professors vinculats amb el departament de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona. Normalment, els relats generats per aquests actors en la reconstitució de la batalla de l'Ebre són coneixements fragmentats que es centren en aspectes merament bèl·lics i cronològics on qualsevol aproximació a la memòria social s'ofega en un mar d'irrelevància i trivialitat. En conseqüència, donat que l'únic ús que queda per a tota aquella informació que no té cap connexió real amb les nostres vides és matar el temps , el seu es pot considerar com el "relat de l'entreteniment i l'espectacle". En aquest sentit, ha promogut intervencions controvertides com "revivals" per recrear en viu i en directe alguns episodis del conflicte bel·lic de 1938, així com també algunes prospeccions arqueològiques "a la recerca de restes humanes" de la batalla de l'Ebre. Intervencions que tenen possiblement com a únic mèrit destapar involuntàriament vells debats significatius en les CC.SS sobre, entre altres, la legitimitat dels procediments a partir dels quals alguns investigadors "generen coneixement" al marge del context social en què es troben , etc.

Finalment, un tercer relat que ha intentat fer visibles els espais històrics de la batalla de l'Ebre és el que van iniciar el 1997 alguns alumnes-geògrafs del màster de Museologia i Gestió del Patrimoni Cultural de la Universitat de Barcelona. Aquesta narració del passat parteix d'una doble premisa que assumeix, en primer lloc, que la memòria és un àmbit en conflicte i reconstrucció permanent. En aquest sentit, considera la batalla de l'Ebre com un referent històric i cultural, que comença el 1938 i acaba en el mateix present, i on la dimensió espacial és fonamental com a recurs per accedir al passat. La "invenció" d'un sentit col·lectiu de lloc, de la mateixa manera que la "invenció" de la història pública, és part de la lluita per l'hegemonia cultural, de les relacions de poder entre diferents grups i interessos . Per aquest motiu, es va afanyar des del principi a donar veu als mateixos espais històrics de la batalla de l'Ebre per convertir-los en "història pública". I ho va aconseguir, parcialment, dins la polèmica resultant de la implantació massiva d'aerogeneradors en els espais històrics de la batalla de l'Ebre. Tanmateix, els mateixos espais històrics del franquisme i de l'antifranquisme de l'Ebre, que el 1999 van ser sistematizats en un projecte museístic encarregat per la Generalitat de Catalunya , continúen encara el 2003 sense elements i pautes museogràfiques que apropin els visitants al coneixement d'una part important de la història de Catalunya. Per aquesta raó, aquest es pot considerar com el "relat del corrent i del reconeixement" de la memòria democràtica. I possiblement per això mateix, aquest ha estat el discurs de la història i la representació del passat de la batalla de l'Ebre a desactivar i silenciar.

3. EL MUSEÒLEG EN EL TEATRE DE LA MEMÒRIA.

Com s'ha intentat mostrar, la batalla de l'Ebre, en la seva dimensió cultural, ens transporta a un conflicte incruent on es fa ben visible la construcció social de la memòria. Un procès en què participen diferents actors socials i polítics que intenten fer prevaldre la seva visió del món. Un procès, així mateix, en el que els discursos i les formes de generar memòria canvien segons el context i les condicions d'existència en què es troben els actors que intervenen. Davant això, per què la figura del museòleg -i especialment del museòleg vernacular- ha quedat relegada a un paper subaltern, a l'ombra de polítics, historiadors, arqueòlegs i altres en el procès de representació del teatre de la memòria de l'Ebre?.

Possiblement , la resposta explicativa d'aquesta subalternitat es troba en el fet que, quasi 30 anys després de la desaparició de la dictadura, no existeix encara una política oficial per recuperar la memòria de l'antifranquisme. La clau d'això rau en què "la abundacia de estudios serios sobre la dictadura es una realidad positiva pero insuficiente, pues precisa la divulgación para construir un conocimiento públicoque sólo puede existir con el impulso de la razón y el poder político que garantice el ejercicio de ese derecho a los ciudadanos al saber histórico". En contra d'un discurs oficial massa estés, el coneixement històric és més que una simple opció de llibertat personal i solitària. És un dret que, en el nostre cas, ha estat mermat durant massa temps.

En l'exemple de l'Ebre, aquesta mancança ha pesat com una llosa. A diferència del que està passant a la resta de Catalunya, on el clima per donar llum al període franquista fa preveure avanços importants, l'explicació de la història recent està estancada al sud del país.

Un estancament que és també la conseqüència de la incomprensió del paper que juga el museòleg en les societats contemporànies com un mediador entre memòria, patrimoni cultural i audiències. Els habitants de les Terres de l'Ebre de contemplen una vegada més com les noves autoritats, ara en democràcia, aixequen més monuments o projecten noves osseres. Des del punt de vista de la museologia, no hi ha cap novetat en aquestes intervencions. Més bé al contrari, són un retorn al passat que desactiven qualsevol projecte museístic orientats a comprendre la lluita entre el franquisme i l'antifranquisme a l'Ebre. Per aquesta raó, les perspectives actuals no poden ser més dessoladores. Per desgràcia, no s'ha entès que la tasca específica del museòleg que s'encara a una memòria en conflicte és, precisament, modular totes les sensibilitats implicades i, alhora, interpretar i donar veu al passat a partir d'evidències materials . Un rol que converteix al museòleg és un intèrpret clau en l'activació i el tractament de les restes patrimonials associades a la batalla de l'Ebre per tal de fer accessible el coneixement històric. Finalment, la manca de reconeixement d'aquest rol de mediació que desenvolupen els museòlegs ha estat decisiva en la desactivació del dret dels ciutadans a conèixer el passat a través de la gestió del seu patrimoni cultural.

En resum, comdemnats a reproduir imatges quietes d'una situació desapareguda, cada vegada és més difícil activar i entendre la memòria de la lluita democràtica. En aquest estrany context, tot fa pensar que intervencions com les esmentades construccions d'osseres i oficines de desapareguts, que impulsen les institucions públiques , no són més que conats per donar alguna sortida a la demanda social de coneixement de la història. Per desgràcia, sembla que no són els instruments més adequats en ple segle XXI per salvar, no ja els cossos, sinó la memòria democràtica de l'Ebre que ja vola directament cap a l'oblit.

Edmon Castell i Lluís Falcó, són geògrafs i museòlegs.
Actualment dirigeixen el MUSEU DEL VENT de L'Aldea.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES:

BENDER, Barbara; WINER, Margot (Eds.) (2001). Contested Landscapes. Movement, Exile and Place. Oxford-New York: Berg.

FORTY, Adrian; KÜCHLER, Susanne (Eds.) (1999). The Art of Forgeting. Oxford-New York: Berg.

GNECCO, Cristobal; ZAMBRANO, Marta (2000). Memorias hegemónicas, memorias disidentes. Bogotá DC: Instituto Colombiano de Antropología e Historia.

HAYDEN, Dolores. "Urban Landscape History: The Sense of Place and the Politics of Space". A: GROTH, Paul; BRESSI, T. (Eds.) (1999). Understanding Ordinary Landscapes. New Haven-London: Yale University Press. pp. 111-134.

INIESTA, Montserrat. "El museógrafo como autor (o tribulaciones del antropólogo metido a conservador del patrimonio en los años noventa)". A: AGUILAR CRIADO, Encarnación (Coor.) (1996). De la construcción de la historia a la práctica de la antropología en España. Zaragoza: FAAEE. pp. 189-203.

LOWENTHAL, David (1998), The Heritage Crusade and the Spoils of History. Cambridge: Cambridge University Press.

POSTMAN, Neil (1990). Divertim-nos fins a morir. El discurs públic a l'època del "show-business". Barcelona: Llibres de l'Índex.

SAMUEL, Raphael (1994). Theatres of Memory. London-New York: Verso.